L'educació a Esparta

Esparta era una ciutat plenament militaritzada i aristòcrata. Mai fou una ciutat on triomfà el model tradicional d’educació, era més de caire homèric cavalleresc. Va ser una societat que va legislar-ho tot, o va intentar-ho, però no van uniformar mai l’ortografia, l’epigrafia ens mostra una total anarquia. Esparta té un lloc cabdal en el que anomenem cultura hel·lènica, en un nivell molt primitiu. El punt culminant de la civilització espartana és al voltant del 600 aC, l’arhé, Esparta va ser un gran centre cultural durant l’època arcaica.

 Durant els segles VIII-VI principalment fou un estat guerrer i molt militaritzat, per això trobem una educació del jove espartà plenament militar, orientada a l’ofici de les armes i a l’art de la guerra. És important remarcar que no és una educació de cavallers sinó de soldats. La guerra va anar evolucionant i ja no eren cavallers heroics que confluïen amb els seus carros, a partir d’aquell moment el pes important de l’exèrcit eren els hoplites és a dir els soldats, seguien existint cavallers però en menor quantitat i ens diu Marrou que eren una ‘espècie de policia secreta’. El més important pels espartans era la Polis, on desenvolupen tota la seva vida i la seva espiritualitat. És la polis la que fa els homes i per això tenien un profund sentiment de solidaritat i companyerisme, els uns amb els altres. Estaven disposats a sacrificar-se per la pàtria per tal que aquesta esdevingués immortal. Ens diu Marrou que la educació espartana ja no tindrà per objectiu seleccionar herois, sinó formar una ciutat sencera d’herois, de soldats disposats a consagrar-se a la pàtria. Cal remarcar la importància que es donava als esports hípics i atlètics, i la importància de les dones en l’atletisme. La societat espartana tot i ser poc lletrada no ignorava les arts i donaven molta importància a la música que unia la ciutadania amb altres matèries com la dansa que estava vinculada a la gimnàstica i com el cant ho estava amb la poesia.

A partir del 550 aC Esparta va patir un estancament en el seu desenvolupament, provocat per una crisis política i social. Esparta es distancià de les altres polis gregues que caminaven cap a una democràcia i en canvi Esparta es trobà en un moment convuls i tirànic on els èfors dominaven els reis i l’aristocràcia al poble. Aquesta crisi va anar acompanyada d’un empobriment de la cultura, es renunciaren a les arts i a l’esport. Esparta es tornà profundament militar i governada per castes de guerrers que estaven en permanent mobilització per la defensa nacional política i social.

La educació espartana, agogé, tenia com a objectiu entrenar els futurs hoplites (infanteria pesada). Estava completament organitzada i dirigida per l’estat ja que, havia d’acomplir unes necessitats estatals. A través de l’educació l’estat espartà buscava un ensinistrament complet, askesis, l’objectiu era adquisició i la pràctica de les quatre virtuts cardinals: la prudència, la temprança, la fortalesa i l’obediència. L’educació espartana estava únicament reservada als autèntics ciutadans, els esparcites, habitants nascuts a la comarca, o als espartans, els naturals de la capital, només ells es podien permetre les despeses que comportava aquesta educació. Els espartans entre ells s’anomenaven οιόμοιοι, els iguals, tots tenien ens mateixos drets i rebien la mateixa educació, ja que de tots s’esperaven els mateixos deures respecte a la polis. Per poder fer ús dels drets cívics era necessari haver estat educat en l’agogé. El procediment començava amb la eugènesia, quan un nen naixia, era examinat per una comissió d’ancians de la Lesjé, si era maco, ben format i fort, era acceptat com a ciutadà, sinó era condemnat a ser llençat als Apotetas. El nen acceptat quedava en mans de la família fins que tenia 7 anys. Era el període de criança, anatrophé; les dones espartanes n’eren expertes. En aquest període vivia amb els pares, la mare s’encarregava de la seva criança i el pare era responsable de introduir-lo en els costums de la societat i la moral espartana. Quan complien els 7 anys passaven a mans de l’estat i fins a la seva mort hi pertanyien. La seva educació comprenia des dels 7 als 20 anys. El magistrat encarregat de l’educació era anomenat paidonomos. L’educació estava dividida en tres cicles: dels 7 als 11 anys feien primària, en aquest període nens i nenes reben la mateixa educació, les nenes nomes fins als 12. Dels 12 als 15 anys eren mossos i dels 16 als 20 anys eren ja eirens.

La educació de l’estat, per tant, prenia al nen de la seva família i el feia viure en comunitat amb els altres joves. Els primeres anys, dels 7 als 11 els nens fan jocs i exercicis, és als 12 anys quan el jove comença una disciplina més severa i ja marxa de casa per anar a viure a la caserna, que ja no l’abandonaria ni de gran quan ja estigués casat, fins als 12 anys estaven en uns pavellons especials dividits entre nens i nenes. Com anteriorment he comentat, és molt important remarcar que l’entrenament que rebien els joves era per fer-ne soldats; l’aspecte intel·lectual quedava reduït al mínim però, ens assegura Plutarc, que no eren illetrats del tot sinó que aprenien el mínim en matèria de lectura i escriptura. Tots els esforços estaven enfocats en una bona preparació militar, l’educació física era importantíssima i la pràctica d’esports com la cacera ja no estaven relacionats amb la noblesa sinó amb la preparació de la força física; poc després s’incorporava ja la gimnàstica pròpiament dita i dirigida a l’ofici militar, com la lluita amb armes, l’esgrima o el llançament de javelina. També practicaven els moviments de formació compacta; tenien molta habilitat fent canvis de maniobres, executades perfectament tant a la batalla com al campament. L’exèrcit espartà va ser l’únic exercit professional de la Grècia Clàssica fins al segle IV.

 L’agogé es centrava tant en la preparació física com en la preparació moral. Es centren molt en la preparació del caràcter del jove futur soldat, tot es sacrifica pel benestar i l’interès de la comunitat nacional. Tot allò que fos per un benefici d’Esparta era just, per tant, es procurava desenvolupar el sentit comunitari i la disciplina. La principal virtut d’un ciutadà espartà era l’obediència, per això els nens i joves tenien una educació tant jerarquitzada i militaritzada.

 Els educadors espartans educaven els joves per desenvolupar resistència al patiment, és per això vivien en unes condicions tan dures ja des dels 12 anys, anaven rapats i descalços, dormien en lliteres tots junts i sense mantes de qualitat per protegir-se del fred, també estaven mal alimentats, Xenofont ens diu mal alimentat se’l convida a robar per completar la seva ració. Quan compleixen els 30 anys es convertien en autèntics ciutadans, tenien l’obligació de casar-se i ocupar un lloc a l’assemblea publica o el consell. Com he dit, encara que estiguessin casats segueixen vivint als barracons, tenien la funció de ser els mentors del joves que s’estaven instruint, per tant una característica de l’educació espartana era que cada ciutadà tenia una responsabilitat cívica al actuar com a mestre dels més joves.

Les joves espartanes rebien una educació estricament reglamentada, la gimnàstica i l’esport eren més importants que la musica, la dansa i el cant. L’espartana tenia el deure de ser mare i portar fills vigorosos, era per això que se l’apartava de la delicadesa i la feminitat, segons Plutarc: endurint el seu cos i obligant-la a despullar-se en festes i amb l’objectiu de convertir-les en dones robustes. Rebien una educació com la dels nens fins als 12 anys, tenien una educació esportiva a fi de poder preparar el seu cos pel part, corrien, lluitaven, practicaven llançament de disc i de javelina etc. Xenofont expressa que Licurg creia que la maternitat era la funció més important que feien les dones lliures, per tat havien de rebre una educació física com la dels homes, ja que de la força dels dos progenitors depenia la del fill. L’educació femenina és un tema en el que posaré èmfasi més tard.

 Plutarc al llibre vides paral·leles i Xenofont a la República dels Lacedemonis, ens descriuen una sèrie de característiques de l’educació espartana que Licurg va reglamentar. Tot hi que Licurg és molt anterior al segle V aC el que se suposava que havia legislat en motiu d’educació seguia vigent. Per exemple a Grècia era comú escollir com a pedagogos als esclaus però ell va confiar aquesta pràctica en el paidonomo. Segons Plutarc, Licurg va acostumar als ciutadans a no saber ni voler viure sols, sempre ho feien en comunitat. Els ciutadans un cop eren adults no podien fer el que volien, diu Plutarc que la ciutat era com un campament, on tots guardaven l’ordre de vida prescrit, ocupant-se en les coses públiques, convençuts que no pertanyien a si mateixos sinó a la pàtria. Invertien el temps en ensenyar als joves i aprendre dels vells. Per Licurg la funció més important del legislador era la legislació sobre l’educació, per això una de les primeres coses que va legislar va ser el matrimoni i la procreació dels fills. Plutarc afirmava que Licurg no va fer unes lleis escrites sinó una sèrie de normes de conducta, retras.

 El model d’educació espartana està qualificat de dictadura militar ideal. Estava subordinada a que la joventut seguis l’exemple dels grans i ja anomenats ciutadans, i així poder perpetuar l’estat. L’ideal espartà eren ciutadans forts i sans, capaços de suportar els càstigs que se’ls infligia i cervells disciplinats capaços d’obeir qualsevol ordre sense replicar.

L'educació a Atenes

Igual que a Esparta l’educació consistia en formar ciutadans, però els atenencs opinaven que l’educació havia de ser completa i els ciutadans havien d’estar proveïts d’una ment sana i un cos també sà. És difícil definir en quin moment Atenes deixà de ser una ciutat amb una educació militaritzada, va ser en algun moment del segle VI aC, que es va passar d’una cultura de guerrers a una cultura d’escribes. Segons Tucídides els atenencs van ser els primers en abandonar l’antic costum de caminar armats i van adoptar, una vegada despullats de l’armadura de ferro, una vida menys dura i més civilitzada. A partir d’aquest moment Atenes encapçalà el gran moviment cultural i passà a ser el líder del món grec.

Atenes, en canviar el seu model de vida, va fer que la cultura i l’educació tinguessin un caràcter totalment civil; l’educació militar no va desaparèixer del tot a l’inici, ja que s’havien de preocupar per formar els joves ciutadans en el combat però aquesta preparació jugava un paper tan secundari que l’historiador està mancat de testimonis, i és lícit dubtar de la seva existència. La pedagogia atenenca serví de model per tota la Grècia clàssica i era molt diferent de l’espartana. Es creu que per la infanteria pesada no s’exigia un alt nivell en combat. Es va desenvolupar una tècnica esportiva anomenada combat armat però el que donava valor al soldat era la seva força física i superioritat corporal, per tant, com realment es preparaven era amb la pràctica de l’atletisme i de la gimnàstica en general; l’educació física es va popularitzar molt. L’educació atenenca no va deixar de tenir una estreta relació amb el seu passat i orígens nobiliaris, seguí enfocada a una elit privilegiada ja que, eren l’única classe social que podia completar una educació pels sacrificis econòmics que comportava. Al segle V aC encara no estava orientada a la vida real dels atenencs, que eren camperols, artesans o petits comerciants, se seguia orientant al noble, al terratinent ric. El mateix passava amb els esports, l’equitació o la caça; en canvi, l’atletisme, que exigia menys costos econòmics, es va anar democratitzant progressivament. A finals del segle V aC tots els atenesos freqüentaven els gimnasos.

 L’escola aparegué com una conseqüència de la democratització de l’educació, al requerir una ensenyança col·lectiva i destinada al conjunt dels homes lliures s’havia de crear l’escola. L’ensenyança tenia un caràcter privat, tant en el camp de la gimnàstica com en el de la música, tot i que era l’estat el que proporcionava els locals. En aquest moment, els socràtics es plantejaven si l’areté, entès com a valor, es podia adquirir només amb l’ensenyança. Ens diu Marrou que per a ell, la institució escolar va néixer per la pressió social de la necessitat de l’ensenyança, tot i que es creés una ensenyança pública, l’educació particular no va desaparèixer.

 L’educació esportiva i musical era tant o més important que la intel·lectual. S’ensenyava ball, música i poesia, no per plaer o diversió sinó per influenciar positivament l’intel·lecte i la moral. Aparegueren els grans jocs panhel·lènics, en l’educació física dels joves és quan veiem realment una gran diferencia social, existia la figura del paidotriba, un entrenador o entrenador de joves que els preparava per disputar les proves atlètiques que eren: velocitat, llançament de disc i de javelina, salt de longitud, lluita i boxa, aquestes proves es duien a terme a la palaistra, el que podríem anomenar el gimnàs dels joves.

 Plató ens diu que la gimnàstica és per al cos i la música per l’ànima. L’ensenyament atenenc distingeix junt amb l’esport l’element espiritual, intel·lectual i artístic. Igual que a Esparta l’educació del nen començava quan naixia; el nen era examinat però era decisió el pare i no de l’estat, la vida del nadó. Fins als sis anys era educat a casa. Hi ha controvèrsia en si aquesta educació a càrrec de la família era obligatòria o no, Plató diu:

 A cas no són justes les lleis que obliguen al teu pare a educar-te físic i musicalment? Però també diu: això, ensenyar als fills a llegir i escriure junt amb la música i l’educació física, ho fan sobretot els que disposen de majors mitjans, i els que disposen de majors mitjans són els més rics. No obstant, fos obligatori per llei o no, podem afirmar que la tradició estava tan arrelada que es podia garantir que els atenencs es preocupaven per l’educació dels seus fills. Lluny estem d’una educació d’escribes, però poc a poc, l’escriptura es va anar introduint i escampant i, per tant, l’escola no pogué ignorar-la; allà aprenien a llegir, escriure i comptar. Els nens visitaven tres mestres, el paidotriva, el citarista i el gramatista que es convertiria en el didascalos, el mestre. L’educació atenenca era més artística que literària i més esportiva que intel·lectual.

 L’ ideal era ser un home bell i bo. Per arribar a aquest ideal van organitzar tot un sistema educatiu que donava tanta importància al físic com a l’intel·lecte. Els jocs olímpics tenien un dia dedicat als concursos infantils, fet que mostra la importància de l’educació esportiva. Aquesta educació posseïa un caràcter més artístic que intel·lectual, el cant, la dansa i la música eren primordials, també la moral. L’aprenentatge de les lletres és summament important per aquest ideal, ja que a través de les lletres és com obtens la saviesa. Aquesta educació completa i equilibrada entre ànima i cos, juntament amb un bon entrenament físic, estava potenciada pels symposia, banquets animats per cants i música on els joves participaven i rebien dels més grans la seva saviesa i codis de sociabilitat.

L’alfabet utilitzat en aquesta època a Atenes era l’àtic, que procedia del fenici. L’alfabet fenici no posseïa símbols per les vocals així que van adaptar-lo, van utilitzar les consonants ja existents i van afegir cinc vocals, el que donava un total de vint-i-quatre lletres. Inicialment, tenim proves des de el segle VI aC, s’escrivia de dreta a esquerra, com els hebreus, després veiem un canvi en el qual una línia va de dreta a esquerra i la següent d’esquerra a dreta, pràctica utilitzada fins al segle V aC. Posteriorment a l’any 403 aC es va adoptar a Atenes i a tota Grècia el jònic, el qual s’escrivia sempre d’esquerra a dreta. El nen amb el gramatikos aprenia a escriure amb un sistema que encara és vigent, primer el nen aprenia l’alfabet de manera ordenada i després l’ escrivia, en una tauleta de fusta amb un punxó o en ceràmica. Després es combinaven consonants i vocals formant síl·labes.Un cop que l’alumne dominava l’escriptura copiava els textos que el mestre li donava i realitzava diversos dictats sobre el mateix text. Un cop realitzada aquesta primera etapa el jove llegia poemes dels millors poetes i aprenia de memòria aquelles que pel seu contingut moral o per un model heroic eren particularment formatives. L’autor preferit era Homer i també altres com Hesíode i Museu.

 L’educador en l’àmbit de la música s’anomenava citarista, mestre de la música. S’ha de remarcar que la seva cultura i la seva educació eren més artístiques que no pas científiques i el seu principal art era musical abans que literari o plàstic. El cant es feia servir per a l’ensenyança doctrinal i la poesia. Els poemes homèrics ràpidament es van convertir en clàssics i els joves que volien ocupar llocs importants en els banquets, aprenien aquest poemes; l’educació espartana i també l’atenenca donaven molta importància el significat ètic dels cants i els seu valor formatiu, el clàssic espartà va ser Tirteu i el d’Atenes, Soló.

 L’educació musical dels joves començava quan el nen ja sabia llegir i escriure, és a les hores quan comença a tocar la lira, un cop n’ha après se l’introdueix en la poesia. Els poemes eren acompanyats de música, així el jove es familiaritzava amb l’harmonia i el ritme88. Els joves a partir dels 16 anys eren Eirens, rebien a part d’una formació intel·lectual una física, anaven al gymnasion i a la palaistra. Un cop complien els 18 anys eren considerats ephebos, ja eren ciutadans. Començaven un entrenament seriós al gymnasion i passaven per una dokimasia, una cerimònia especial que es feia cada any, es tallaven el cabell i feien un jurament militar. Rebien un any de formació militar i un altre any destinats a un territori de frontera, un cop llicenciats obtenien plens drets civils i les responsabilitats que comportaven.

 La vida publica atenenca era un privilegi exclusiu dels homes, per aquest motiu l’educació de les noies era molt diferent a la dels nois. Les dones tenien un estatus social de segon ordre i no posseïen drets polítics veritables. Les dones s’havien de mantenir totalment apartades de la vida publica, tant és així que fins i tot menjaven en habitacions separades de les dels homes i no sortien de casa si no era molt necessari i sempre acompanyades per esclaus. A diferència de les noies espartanes que com he dit convivien amb els joves, entrenaven, ballaven i cantaven als festivals, les ateneses aprenien que eren més valuoses quan menys es parles d’elles, per bé o per mal.