CONTEXTUALITZACIÓ: LA VIDA DE LA DONA AL MÓN CLÀSSIC

La Grècia Antiga és el període de la història de Grècia que inclou de l’any 776 aC, amb els primers Jocs Olímpics, al 323 aC. Aquest període de la història grega es divideix en la Grècia Arcaica, la Grècia Clàssica i la Grècia Hel·lenística. La cultura grega és una de les bases de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern.

 Pel que fa a la Roma Antiga, va ser la civilització que va sorgir de la ciutat-estat de Roma l’any 253 aC. Durant la Roma Clàssica trobem la Monarquia, la República, l’Imperi i la Caiguda de l’Imperi Romà, l’any 476 d.C. Tant a Grècia com a Roma, i a totes les èpoques, hi trobem una societat patriarcal on el paper de la dona era irrellevant.

 

EL NAIXEMENT

Tant a Grècia com a Roma, els nens i nenes una vegada havien nascut eren dipositats als peus del pare que els reconeixia com a fills seus alçant-los en braços. Si el rebutjava, l’infant era abandonat en un clot per a les escombraries, on moria si ningú el recollia per fer-lo esclau o, en el cas de les nenes, prostituta. L’abandonament era més freqüent en nenes que no pas en nens.

 A Roma, una vegada reconegut (suscipere), el nounat era purificat en una cerimònia davant l’altar domèstic (lustratio) i se li penjava al coll una bulla o amulet d’or o de cuir, que protegia al nounat dels mals esperits. Si era un nen se li donaven els tria nomina: praenomen, el nom personal; nomen, el cognom o nom de família, i cognomen, un sobrenom. Les nenes, en canvi, només rebien un nom, que corresponia amb el praenomen.

 L'EDUCACIÓ

A la Grècia antiga, de l’educació dels fills i filles se n’ocupava la mare fins als set anys. A partir d’aquest moment, l’educació del infants variava segons la regió:

 ·        A Esparta, els nens s’estaven amb la seva família fins els set anys, després depenien de l’Estat.

 Un magistrat espartà, anomenat pedònom, vigilava la instrucció dels nens. Procurava que no fossin febles ni temorencs i que obeïssin als seus superiors. Un dels objectius que perseguien era la resistència física i rebien educació paramilitar, per així, en un futur, ser bons guerrers i aptes per defensar la pàtria. Realitzaven molts exercicis físics que ajudaven a afavorir la disciplina de grup.

Per altra banda, les nenes espartanes, gaudien de més llibertat que a la resta de Grècia. També practicaven exercicis gimnàstics i cuidaven la salut física del cos a fi d’esdevenir unes mares fortes i sanes. També, a Esparta, les dones gaudien de més drets que no pas a Atenes.

 • A Atenes, els nens quan complien set anys anaven a l’escola. En sortir de l’escola, practicaven la gimnàstica a la palestra, el gimnàs on es practicava exercici físic.

 De l’educació de les nenes se n’encarregaven la mare o les serventes de la família. Aprenien a cuinar, teixir llana, llegir i també nocions de música i aritmètica.

 En conclusió, diríem que, excepte a Esparta, les noies eren ensenyades per la seva mare o àvia i aprenien a cuinar, a treballar la llana i a portar la casa.

 A la Roma antiga els infants rebien la seva educació per part dels seus pares. En el cas dels nens, els pares s’encarregaven d’educar-los. La mare els ensenyava a llegir, a fer comptes i les llegendes de déus i herois. El pare els guiava en les primeres passes, els educava en els deures cívics, vigilava les seves paraules i accions i evitava el seu tracte amb els esclaus.

Quan es van construir les escoles, els infants rebien allà la seva educació, però només els nois. Se’ls ensenyava l’home ideal romà través de la gravitas (responsabilitat), severitas (austeritat), pietas (respecte) i bona fides (lleialtat). Per altra banda, les noies aprenien, per part de la seva mare, a fer les feines de casa com teixir o cuinar.

Als dotze anys el pater familias ensenyava als nens a comptar, a nedar o a utilitzar l’espasa, mentre les nenes seguien depenent de la mare.

Als setze anys l’educació familiar acabava amb una cerimònia, on el noi es canviava la roba de nen per la toga viril. A les noies, en canvi, no els feien cap cerimònia i deixaven la roba infantil quan es casaven.

En resum, els nois aprenien valors de la societat, família i religió; mentre que les noies aprenien a fer tasques domèstiques.

EL MATRIMONI

A Grècia, les noies, durant la seva infantesa i adolescència, estaven sota el poder del seu pare o germà gran. Un cop casades, passaven a estar sota el poder del seu marit.

 L’edat de casar-se era als 14 o 15 anys. El pare o cap de família decidia amb qui es casava la seva filla10. Perquè un matrimoni fos legítim hi havia d’haver un acord previ entre el pretendent i el pare de la noia, aquest acord s’anomenava ἐγγύησις (engüesis), “garantia del matrimoni”.

 Un cop casats, l’home podia sortir de casa i tornar-hi quan volgués. En canvi, la dona no podia fer-ho11. La dona passava a viure a casa del seu marit, d’on en sortia poc (només acompanyada del seu marit i per les festes religioses). Era on treballava i s’ocupava que els esclaus fessin la feina. La seva tasca més important era la criança i l’educació dels fills. Amb el matrimoni, la dona tenia la missió de dirigir la llar familiar i vetllar per la seva economia.14 Una bona esposa havia de tenir dues qualitats essencials: una puresa dinàstica i una gran fidelitat, per així garantir la continuïtat de l’estirp.

 Per altra banda, a Roma, el matrimoni era l’acte més important de la religió domèstica romana. L’objectiu del matrimoni romà era engendrar fills legítims que heretessin la propietat i situació del pare. Als Patricis (classe alta i dirigent de Roma), també els servia per segellar aliances polítiques o econòmiques.

 Perquè un matrimoni fos legítim s’havien de complir tres requisits:

• L’edat: l’home havia de casar-se amb aproximadament 14 anys, mentre que la dona havia de fer-ho amb 12.

• La capacitat jurídica matrimonial – conubium: No es podien casar pare i filla, mare i fill, germans o tiet i neboda.

• El consentiment dels pares

 A Roma el matrimoni s’anomena Cum mano, la noia passa de l’autoritat del pare a l’autoritat del marit. Podem veure tant a Grècia com a Roma que el pare decidia amb qui es casava la seva filla, com la noia passa d’estar en mans del pare a ser propietat del seu marit i com la finalitat que tenia l’esposa era tenir i criar els fills.

 A Roma, l’esposa participava, juntament amb el seu marit, en recepcions i banquets, on hi restava asseguda i se’n retirava abans de la comissatio (actualment podríem dir que equival al postre). També participava de la diginitat del seu marit en la vida pública. Quan les noies es casaven recuperaven la llibertat de vida, ja que les dones casades podien sortir a comprar, a fer visites, podien anar als espectacles, etc. En canvi, abans romanien recloses a la llar paterna.

 A Roma, a diferència que a Grècia, les dones no ocupaven una cambra especial. A Grècia les dones restaven al Gineceu (γυναικωνῖτις). Aquesta era una sala, habitació o estança que posseïen les grans cases de l'antiga Grècia per a ús exclusiu de les dones de la casa: dones, filles, serventes.

EL DIVORCI

El divorci ja existia a l’antiguitat. A Grècia i Roma el divorci era molt semblant. Per aconseguir-lo de manera informal, només calia que l’home fes fora de casa a la seva dona. Tan aviat era l’home qui abandonava la dona, com la dona que abandonava a l’home, en aquest cas, aquest perdia cert estatus social. Els fills i filles sempre es quedaven amb el pare.

 Però aconseguir el divorci era diferent. L’ usus era la forma més arcaica del matrimoni, aquest contemplava una forma de divorci, en la que només calia que la dona passés tres nits seguides fora de casa.

En l’època imperial romana, l’escassetat de dones era tan gran que algunes podien canviar de marit fins i tot cada any.

 Una diferència que trobem a Grècia és la signatura d’un contracte matrimonial. Aquest contracte establia que si hi havia una dissolució del matrimoni els béns comuns (diners, terres...) estaven assegurats, per als homes, ja que les dones solien sofrir un gran dany financer. El contracte deia quina havia de ser la conducta sexual del marit, l’impediment d’una segona dona que portés la casa, tenir fills amb una altra dona o viure en una casa que no fos la seva.

També a Grècia tenim diferències segons qui iniciava el divorci:

 • HOME: Només havia d’enviar l’esposa de nou a casa el seu pare.

• DONA: Havia de presentar-se davant l’ ἄρχων (arkhon), un governant, que acceptava o no el divorci.

 A la societat Atenesa, i grega en general, perquè la dona aconseguís el divorci es necessitava un cas extrem, com ara per maltractes, que estava obligada a queixar-se davant l'arcont, que permetia el divorci o no després d'una investigació.

 Les causes del divorci eren:  

• L’adulteri de la dona.

• L’esterilitat, sempre atribuïda a la dona.

• La privació de llibertat d’un dels esposos.

• Avortament, sense saber-ho o acceptar-ho el marit.

 L’ADULTERI

En la societat atenesa, a Grècia, hi havia una doble moral diferent per a l'home i per a la dona. Mentre que l'adulteri de la dona rebia la condemna social més severa, el marit gaudia de la més gran llibertat sexual. Un marit tenia sempre el dret de repudiar la seva muller.

 A Roma, per altra banda, l’adulteri (adulterium) ocorria quan un home, casat o solter, mantenia relacions sexuals amb una dona casada. Si l'home tenia relacions amb prostitutes o esclaves, aquestes relacions no eren considerades com a adulteri.

 L’emperador August va ser molt estricte amb les relacions extramatrimonials femenines. Va promulgar una llei que permetia que el pare pogués exercir el dret de matar la seva filla i el seu amant, si els trobava in flagranti. El marit només tenia permès matar l’amant.

LA MORT

Tant per als grecs com per als romans enterrar els morts (tant homes com dones) i retre’ls culte era un deure ineludible, creien que les ànimes dels finats sense sepultura ni ritus funeraris estaven condemnades a vagar eternament i a empaitar els vius. En restaven, tanmateix, exclosos com a càstig, els lladres de temples, els suïcides i els delinqüents, que eren dipositats sense sepultura fora els límits de la ciutat.

A Grècia el culte als morts era la cerimònia més important per a la família, ja que els seus progenitors eren els seus déus. Les dones de la casa n’eren les principals encarregades.

Aquestes rentaven, ungien amb oli i vestien el cadàver amb una mortalla, generalment roba de color blanc i li cenyien benes, cintes, joies i garlandes de flors fresques al cap descobert.

 També en algunes èpoques li posaven un òbol (ὀβελός), la moneda de menys valor, a la boca, que servia per pagar al barquer Caront que transportava les ànimes per la llacuna Estígia a l’Hades, el regne dels morts. Al costat s’hi dipositava un pastís fet amb mel per enllepolir Cèrber, el gos tricèfal que custodiava l’entrada al món infernal.

Durant un dia s’exposava el finat (πρόθεσις) en el vestíbul de la casa, en un llit mortuori amb els peus cap a la porta. En aquesta, s’indicava el dol amb una branca de xiprer i aigua lustral en un vas per purificar-se tant a l’entrada com a la sortida. Els familiars i amics retien l’últim adéu al difunt. Al seu voltant, els ploracossos amb vestits negres feien els planys fúnebres. Les dones de la casa (i de vegades es llogaven dones perquè ploressin) es laceraven les galtes, es colpejaven el pit i el cap, es podien tallar els cabells i cobrir de pols i entonaven cants fúnebres. També apartaven les mosques del cadàver.

Qualsevol home podia presentar-se a casa el difunt per veure’l, però les dones tenien l’accés restringit si no eren parents pròxims30. Assistir a un enterrament era una de les poques ocasions en què una dona atenesa podia sortir fora de casa seva.

A Roma, quan una persona moria, es seguien unes pautes normatives o procediments per rendir-li culte adequadament. Aquestes normes es recollien a la Llei de les XII Taules, un text que recollia normatives per contribuir a que la convivència entre els ciutadans fos bona.

Un cop la persona era morta, igual que a Grècia, se l'untava amb uns ungüents, se'l vestia i es posava una moneda dins de la boca del difunt per pagar a Caront, l'encarregat de portar les ànimes al món dels morts. Els familiars el deixaven així a casa de tres a set dies.  Al contrari que a Grècia, veiem com a Roma les dones no tenien un paper dins la preparació del mort per a la sepultura. Aquestes, però, tenien el mateix dret i dol que els homes. Pel que fa a la mort d’una dona, es seguien els mateixos passos a l’hora de venerar el cos que si el mort era un home, tant a Grècia o Roma.